Té sentit dividir l'escola per edats?

Té sentit dividir l'escola per edats?

El debat sobre la divisió de l'escola en graus per edats és antic però fa temps que no es posa sobre la taula. Us proposem la lectura d'aquest article d'Elena Laiz sobre el tema i que ens en doneu l'opinió.
Pensa a posar el teu nom i cognoms i el nivell en què treballes, si us plau. Gràcies

--QUANTS ANYS TENS?

--I, AIXÒ… QUÈ IMPORTA?

• No, al cinema, no… (ni al teatre, ni al circ…)

Les pel·lícules de cinema no estan classificades per edats; encara que hi hagi pel·lícules infantils, juvenils i per a adults, som nosaltres qui decidim quina pel·lícula volem anar a veure (només en el cas dels més petits seran els pares o tutors qui decidirà per ells), i no hem de justificar la nostra elecció ensenyant el DNI. Però, fins i tot dins d’aquestes categories, a les sales de cinema no se separa els espectadors per edats. Us imagineu que fos així? Gairebé mai no podríem estar veient la pel·lícula amb els nostres amics…, ni els pares amb els seus fills… Ridícul, oi?

• No, a la piscina, no… (ni a la platja, ni a la pista de patinatge…)

Quan anem a la piscina ens banyem on volem i quan volem, depenent de qualsevol raó, gust o mania que se’ns acudeixi, mai tenint en compte la nostra edat ni la dels altres banyistes que hi ha a l’aigua. Us imagineu que haguéssim de declarar la nostra edat per nedar per un carril o per un altre o a una hora determinada? Ni tan sols en els cursets de natació els agrupaments són per edats, sinó per nivell de coneixement de la matèria.

• No, a l’autobús, no… (ni al tren, ni a l’avió…)

L’única cosa important per agafar un autobús o un altre és la destinació a la qual ens volem dirigir, no quants anys tenen el conductor ni els altres passatgers. Tant se val que el nostre company de seient sigui un nen, un jove o un vell. Us imagineu els horaris d’autobusos organitzats per edats? A les 8, els de 8 anys; a les 9, els de 9; a les 15, els de 15; a les 22, els de 22… I els més grans de 24?... A peu!

• No, a l’acadèmia d’anglès, no… (ni a la de música, ni en una classe de surf…) (*)

Si t’has apuntat alguna vegada a aprendre anglès sent adult, segurament hauràs viscut l’experiència de veure com la teva petita companya d’11 o 12 anys recorda el vocabulari molt millor que tu, pronuncia amb més facilitat, entén millor les audicions…, i t’hauràs solidaritzat amb les dificultats de l’altre company ja jubilat o del jovenet que es posa vermell… Tots, durant uns mesos, esteu junts al nivell X d’anglès (el curs següent potser algú repetirà o algú avançarà dos nivells…).

Us imagineu que pel fet de fer els anys el 31 de desembre us haguéssiu de matricular en un nivell més baix o en un més alt que si el vostre aniversari fos l’1 de gener?

• No, a la fàbrica, no… (ni a l’oficina, ni a l’hospital, ni al taller…)

Els llocs de treball i les responsabilitats a la feina no s’administren ni s’adjudiquen per edats, sinó per nivells de coneixement de la matèria, per implicació en la tasca i en l’equip, per les aptituds creatives, pels dots d’organització o de lideratge, per les habilitats socials o psicològiques, per la qualitat humana, etc., etc.; sense que hi tingui res a veure l’edat de la persona que exercirà l'activitat. Ni tampoc no s’estableixen els equips ni els torns atenent a la data de naixement, criteri que resultaria absolutament absurd i inadmissible, i que a cap empresari o directiu no li haurà mai passat pel cap.

Us imagineu una oficina organitzada per edats? Un taller on es fan servir unes eines o unes altres segons l’edat de l’operari? Un hospital on cada dia de la setmana s’opera els malalts d’unes edats determinades?

• No, a la vida, no… (i a la mort, tampoc)

Vivim junts, compartim l’espai i el temps, somiem, estimem, riem, ballem, plorem… junts. Tant se val quina edat tenim per anar al camp, per llegir, per cantar, per gaudir… Tant se val quants anys tenim per aprendre, per jugar, per dormir, per donar i demanar ajuda, per compadir-nos, per necessitar els altres… I no hi ha edats exemptes de patir ni de morir, per desgràcia --o per sort…

A la vida de debò estem junts petits i grans, joves i adults, vells i nadons, i tots necessitem la referència dels altres per ser nosaltres mateixos i aprendre, als 2, als 50 i als 85.

Si per compartir qualsevol faceta o activitat de la nostra vida haguéssim de ser tots de la mateixa edat, no hi hauria famílies, ni colles, ni equips, ni corals, ni grups de ball, ni…, ni… Potser existirien tan sols els exèrcits (amb els seus reemplaçaments) i… les escoles (amb els seus graus)… quina coincidència tan macabra!

Perquè…

A l’escola, sí

• A l’escola, sí…

Qui, i basant-se en què, per què i per a què han decidit que els nens i les nenes s’agrupin per edats en les escoles? Hi ha alguna raó pedagògica perquè les aules siguin homogènies en edat? Tot i que tampoc no és exactament així (encara sort…), ja que estan en el mateix grau els nascuts al gener i els nascuts al desembre del mateix any, és a dir, nens i nenes que es poden portar un any sencer de diferència.

Se suposa que néixer el mateix any garanteix tenir el mateix “nivell”?

Alguna investigació, algun estudi ha demostrat que s’aprèn més sent tots de la mateixa edat?

Tenen els alumnes més oportunitats d’avançar al seu ritme, segons la seva personalitat i les seves necessitats quan són tots de 3 anys, 9 o 12?

Estan els infants més motivats i estimulats per aprendre no tenint altres referències més avançades d’altres nens i nenes més grans?

És més interessant estar sentint i veient, durant totes les hores escolars, només el que ens aporten altres de la mateixa edat?

No és recomanable ser encoratjats pel que saben i coneixen altres nens i nenes que aporten opinions, raonaments, estratègies… més elaborades?

És més divertit jugar només amb els de la teva edat?

A qui solem imitar els humans? A qui ens volem assemblar? Com qui volem ser? Quins són els nostres models i referents? Els que són de la nostra edat o els més grans, que en saben més i tenen més experiència que nosaltres?

No és emocionant que un menut miri amb admiració un company més gran i que aquest el tingui en compte, li faci un gest afectuós i còmplice i l’ajudi en alguna tasca complexa i interessant?

És indiferent que en una excursió uns nens esperin uns altres que caminen més a poc a poc perquè són més petits?, que els portin un estoneta la motxilla?, que els aixequin per poder veure millor els animals a l'altra banda de la tanca?, que els llegeixin contes en un racó de l’aula?, que els ensenyin trucs per traçar millor les lletres i calcular més ràpid?...

És bo oblidar que, quan érem més petits, sabíem menys i teníem menys experiència? No està bé tenir-ho present veient-ho en altres companys que encara no en saben tant com nosaltres?

No s’aprèn més i millor quan hem d’explicar allò que s’ha après a altres argumentant, sintetitzant o adequant els nostres arguments, el nostre discurs a receptors de diferents nivells?

És just estar condemnat a exercir sempre el mateix rol (el de llest, bo, pocatraça, pallasso, despistat, brut, pesat, ràpid, lent…) durant deu anys d’educació infantil i primària, sense tenir opció a canviar, sense oportunitat de ser d’una altra manera, sempre amb el mateix grup de companys i només amb ells? No és més sa ser a vegades el gran i a vegades el petit amb el que això suposa d’adaptació, acceptació, humilitat i respecte per un mateix i pels altres?

I, sobretot, no és més ètic no ser constantment comparat amb els altres nens i nenes de la teva edat i jutjat pel resultat de la comparació? (som molt més proclius a fer comparacions --odioses-- entre «iguals» que entre «diferents»).

Què passa, llavors? Per què l’escola separa els nens i les nenes per edats? A quins interessos respon aquest criteri? S’ha revisat alguna vegada en la història recent de l’educació? Hi ha una sola raó pedagògica per a això? Quins avantatges educatius té aquesta distribució? Per què se’ns fa creure als docents i als pares que és així com ha de ser?

Si l’escola i la vida han d’anar alhora, si aquesta ha de ser la referència d’aquella, si volem educar i ensenyar per ser millors persones, per desenvolupar-nos personalment i col·lectivament, per al respecte i la convivència, per al saber i el coneixement, per a la VIDA amb majúscules…, no hauríem de propiciar ni justificar les escoles graduades per edats, no té cap sentit, és una distribució totalment aliena al món en què vivim i a l’essència mateixa de l'ésser humà, que mai no s’ha organitzat i agrupat atenent a l’edat.

A les escoles rurals, petites (Eskola Txikiak al País Basc) els grups-aula són heterogenis en edats (i també en molts altres aspectes, és clar). Aquesta realitat es pot valorar amb un «no hi ha cap altre remei perquè hi ha molt pocs nens a l’escola» o, al contrari, amb un «quina sort tenim de tenir nens i nenes d'edats diferents a la mateixa aula, com a la vida». La majoria de les mestres i mestres que triem treballar en aquest tipus d’escoles estem convençuts que tots els que formem la comunitat escolar som uns afortunats per això: els alumnes, les famílies i, per descomptat, nosaltres mateixos.

Creiem ens refermem cada dia en què la riquesa de la interacció entre els nostres alumnes és autèntica, vital i demostrable; creiem i defensem que aquest model d’agrupament és bo per aprendre més i millor, en tots els aspectes. Treballem amb il·lusió i professionalitat, com altres docents en les seves escoles, i defensem les nostres amb passió. Per això ens sap greu i ens fa mal sentir o llegir que es posa en dubte la qualitat de l’educació a les aules multigrau, sense cap argument pedagògic i sense possibilitat d’exposar les nostres opinions i experiències i contrastar-les amb altres de diferents.

La diversitat a l’escola és, a més d’una realitat, un valor, una oportunitat i un repte per a les mestres i mestres, que ens obre portes a la creativitat, a la il·lusió i a l’esperança de construir entre tots un món millor. Somio amb una escola en què els nens i les nenes visquin durant 9 o 10 anys, aprenent i aprenent, sense saber en quin curs són.

ESKOLA TXIKIAK BIZIRIK! (Escoles petites vives!)

Elena Laiz Sasiain. Mestra d'escola rural i formadora. Guipúscoa