dimarts, 25 d’octubre del 2011
SENSE AJUTS PER LES FAMÍLIES D'ESCOLA BRESSOL
El Departament d'Ensenyament de la Generalitat, està informant durant el dia d'avui, que no es publicarà la convòcatòria d'ajuts per a les famílies que porten als fills s l'escola bressol i que tenen una situació desafavorida. Bé, informant és un dir, vull dir contestant les trucades de molts ajuntaments. Sembla que potser, potser, sortirà una nota de premsa, i així esperen que els ajuntament se n'assabentin formalment. Res compromés, com es pot veure.
Tornem a 4 anys enrera, quan eren els Ajuntaments el qui assumien, en un percentatge molt significatiu el cost de mantenir les escoles bressol.
Ara, a més de reduir la subvenció per al manteniment de les escoles, amb caràcter retroactiu, per al curs 2010-2011, els ajuntaments, hauràn de decidir si volen continuar donant suport a les famílies desafavorides per que puguin portar els seus fills a l'escola bressol.
Fa molt temps que es creu que l'escolarització en aquesta etapa és molt important, per l'estimulació que suposa per alguns infants, per que afavoreix la igualtat d'oportunitats, facilita la detecció d'infants amb necessitats especials, facilita la conciliació de la vida laboral i familiar, i una llarga llista d'aspectes positius, que en aquests moments el govern deu creure que és millor obviar...
Una acció més per no oblidar...
dissabte, 15 d’octubre del 2011
"INSIDE JOB"
He tingut la oportunitat de veure el documental "Inside job", un molt bon documental que ha posat cara i nom a alguns responsables de l'actual crisi econòmica. El documental, explica les causes de la crisi financera, descriu com ha evolucionat el mercat financer en els darrers 30 anys, com, per manca de regulació, s'ha pogut veure els efectes del capitalisme més bèstia, parla de com els directors de bancs, assessorats per economistes de prestigioses universitats, han pogut "convèncer" als diferents polítics, fòssin del signe que fòssin que, que no era necessari regular el mercat, i per tant, podem viure en pròpia pell les conseqüències de la brutal ingerència del sector financer en les polítiques econòmiques dels Estats Units, especialment des de l'any 2000. Descriu qui i quants milions de dòlars han guanyat els directors de grans bancs d’inversió, directius de companyies d’assegurançes i de qualificació de riscos, brokers de Wall Street, etc, etc, etc.. 
Desde setembre de 2008, es van anar succeint les fallides de la banca i companyies asseguradores de risc , la primera va ser Lehman Brothers, la van seguir d’altres. El govern va anar “rescatant”, amb diners públics, diners de tots, els bancs que van fer fallida, tot perque aquests bancs van quedar sense liquidesa, després d’haver pagat sous milionaris als seus directius, assessors,...
El més preocupant, el que més emprenya, el que més “indigna”, el que més crea sensació d’impotència és que: - Els directius, assessors, economistes, que van enriquir-se espectacularment amb la crisi, que ells mateixos van crear, no se’ls ha demanat responsabilitat de cap tipus, ni un d’ells ha estat jutjat, a cap d’ells se’ls ha exigit cap responsabilitat, ni imposat multes o sancions econòmiques, ni se’ls ha obligat a reintegrar els diners als bancs o companyies per mal assesoraent, per mirar pels seus propis interessos. Tots i cadascun d’ells gaudeixen del patrimoni i fortuna obtingut durant aquest temps,. - La segona, és que l’administració Obama, ha tornat a confiar en aquests mateixos personatges, que van provocar la crisi, que s’han enriquit i als que, en comptes de retre comptes a la societat, se’ls premia posant-los de nou com assessors als polítics que han de desenvolupar polítiques econòmiques per sortir de la crisi. SIMPLEMENT INCREÏBLE!!!
La història d’aquesta crisi, és la història de l’avarícia, de l’ànsia de poder, de l’enriquiment personal d’uns quants que no han trobat limitació en un estat de dret, on ni l’estament polític, ni el judicial han imposat un aturador. Al contrari, la complicitat entre tots ells han portat a TOT EL MÓN a una crisi global, on les conseqüències no les estant sentint ells, sino milions de persones arreu que han perdut la feina, la casa i lluiten cada dia per sobreviure.
No estaria bé, tirar pilotes sempre a fora, crec que cadascú de nosaltres també som responsables de la situació actual, en la mesura que durant un temps s'ha viscut, possiblement, per sobre de les pròpies possibilitats, volent obtenir qualsevol cosa en qualsevol moment, recorrent al crèdit fàcil, al pagament a terminis, quantes famílies no han pagat amb la hipoteca, les vacances i el cotxe? quin és el nivell d'endeutament de les famílies?. I com s'ha traduit sovint, aquesta actitud en relació als fills, doncs tenint dificultats per posar límits, per saber dir no a les seves constants peticions i tenint dificultats per transmetre actituds com l'esforç, la perseverància o la paciència. Crec doncs, que podem contribuir mínimament a restablir un cert equilibri, a contribuir a millorar la situació..
Per això, entre d’altres reflexions, la meva és sempre per als nois i noies que ara es formen: què hem d’ensenyar, quins valors, quines estratègies? Com fer que la vida que ells dirigiran en un temps, sigui el més “satisfactòria” per al màxim de persones possible, com fer que el major nombre de persones tinguin una situació de benestar (treball, casa i educació), com fer conscients que, com mostrava la teoria del caos, en la pel.lícula “El efecto mariposa”, "el aleteo de una mariposa en Londres puede desatar una tormenta en Hong Kong", com desenvolupar el sentiment de pertinença a la comunitat, en el que es pugui fer sentir la solidaritat, l’empatia, en defintiva, com fer millors persones...
Aquesta, però, és una constant en la història de la humanitat, com lluitar contra les injustícies, contra les guerres, contra l’enriquiment injust d’uns quants, contra la pobresa, la fam... No tinc la resposta, només una aproximació al problema...
Us recomano veure el documental: http://vimeo/25278394
El més preocupant, el que més emprenya, el que més “indigna”, el que més crea sensació d’impotència és que: - Els directius, assessors, economistes, que van enriquir-se espectacularment amb la crisi, que ells mateixos van crear, no se’ls ha demanat responsabilitat de cap tipus, ni un d’ells ha estat jutjat, a cap d’ells se’ls ha exigit cap responsabilitat, ni imposat multes o sancions econòmiques, ni se’ls ha obligat a reintegrar els diners als bancs o companyies per mal assesoraent, per mirar pels seus propis interessos. Tots i cadascun d’ells gaudeixen del patrimoni i fortuna obtingut durant aquest temps,. - La segona, és que l’administració Obama, ha tornat a confiar en aquests mateixos personatges, que van provocar la crisi, que s’han enriquit i als que, en comptes de retre comptes a la societat, se’ls premia posant-los de nou com assessors als polítics que han de desenvolupar polítiques econòmiques per sortir de la crisi. SIMPLEMENT INCREÏBLE!!!
La història d’aquesta crisi, és la història de l’avarícia, de l’ànsia de poder, de l’enriquiment personal d’uns quants que no han trobat limitació en un estat de dret, on ni l’estament polític, ni el judicial han imposat un aturador. Al contrari, la complicitat entre tots ells han portat a TOT EL MÓN a una crisi global, on les conseqüències no les estant sentint ells, sino milions de persones arreu que han perdut la feina, la casa i lluiten cada dia per sobreviure.
No estaria bé, tirar pilotes sempre a fora, crec que cadascú de nosaltres també som responsables de la situació actual, en la mesura que durant un temps s'ha viscut, possiblement, per sobre de les pròpies possibilitats, volent obtenir qualsevol cosa en qualsevol moment, recorrent al crèdit fàcil, al pagament a terminis, quantes famílies no han pagat amb la hipoteca, les vacances i el cotxe? quin és el nivell d'endeutament de les famílies?. I com s'ha traduit sovint, aquesta actitud en relació als fills, doncs tenint dificultats per posar límits, per saber dir no a les seves constants peticions i tenint dificultats per transmetre actituds com l'esforç, la perseverància o la paciència. Crec doncs, que podem contribuir mínimament a restablir un cert equilibri, a contribuir a millorar la situació..
Per això, entre d’altres reflexions, la meva és sempre per als nois i noies que ara es formen: què hem d’ensenyar, quins valors, quines estratègies? Com fer que la vida que ells dirigiran en un temps, sigui el més “satisfactòria” per al màxim de persones possible, com fer que el major nombre de persones tinguin una situació de benestar (treball, casa i educació), com fer conscients que, com mostrava la teoria del caos, en la pel.lícula “El efecto mariposa”, "el aleteo de una mariposa en Londres puede desatar una tormenta en Hong Kong", com desenvolupar el sentiment de pertinença a la comunitat, en el que es pugui fer sentir la solidaritat, l’empatia, en defintiva, com fer millors persones...
Aquesta, però, és una constant en la història de la humanitat, com lluitar contra les injustícies, contra les guerres, contra l’enriquiment injust d’uns quants, contra la pobresa, la fam... No tinc la resposta, només una aproximació al problema...
Us recomano veure el documental: http://vimeo/25278394
dijous, 6 d’octubre del 2011
La pobresa a Catalunya
Llegueixo, a la malla.cat, amb una certa estupefacció que "La situació de pobresa a Catalunya no té precedents des de la postguerra". Són declaracions d'Enric Morist, vicepresident de la Taula del Tercer Sector i coordinador de Creu Roja a Catalunya.
A continuació, "la població de més de 65 anys és el col.lectiu més vulnerable ambbuna taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16, amb un 23,4%. Segueix " Quatre de cada 10 famílies monoparentals i sis de cada deu famílies nombroses són pobres". Per cert, ser pobre vol dir que es sobreviu amb menys de 640 euros al mes. Curiós, l'any 2009 el llindar per ser pobre era una mica més alt, es consideraven pobres a aquelles persones que cobraven 729 euros al mes. Ja se sap que això de les estadístiques serveix per tot.... però aquest és un altre tema.
Els menors de 16 anys a Catalunya segons les dades de l'IDESCAT de 2010, hi ha 1.280.699 noies i noies de fins a 16 anys, per tan, estem parlant que prop de 300.000 nois i noies estan en una situació de pobresa, i d'aquests, els que tenen entre 3 i 16 anys i que a més són pobres, són uns 239.000 infants, i que a més estan a les aules.
I si fem l'exercici d'imaginar què vol dir ser pobre: ser pobre vol dir no tenir diners, per comprar menjar, roba, llibres, pagar, pis, aigua, llum... vol dir que a casa tothom està preocupat, s'està nerviós, a vegades es beu, a vegades s'està fora de casa, a vegades s'accepten feines malpagades amb horaris incompatibles amb tenir cura dels fills. Per una nen o una nena ser pobra vol dir no tenir roba nova, vol dir que, potser, un dia arriben a casa i no poden encendre la llum (la companyia l'ha tallat), vol dir que no hi ha diners per comprar menjar, i molt menys comprar els llibres que et demana l'escola. I crec, que això que descric és el mínim...
I davant d'aquesta realitat em pregunto, és ara el moment d'aplicar "ajustaments" a les polítiques socials i educatives? Calen les retallades, precisament, en els àmbits en que incideixen en la població més jove? No seria el moment de protegir el més febles? On són els ajuts per anar a l'escola bressol? On són els mestres que fan falta per atendre infants amb dificultats a les escoles? On està la cobertura mínima que cada família necessita per tirar endavant? Està bé fer ciutadans autònoms, pero també és necessari protegir a qui ho necessita... els infants.
Els pobres els fan el sistema econòmic i els interessos de quatre poderosos amb capacitat per influir globalment en els mercats. Els governs poden gestionar les situacions de crisi en un signe o altre, afavorint la igualtat d'oportunitats o bé mantenint i perpetuant les diferències. Els governs, amb les seves polítiques, amb les decisions que prenen i amb la forma en què es gestionen els recursos disponibles deixen entreveure el color al que pertanyen, el port on volen arribar i a qui pujen a bord i a qui deixen a terra.
Les decisions de l'actual govern de la Generalitat, que poden ser mínimament encertades en el temps present, per alguns, ... no sembla que hagin de conduir-nos a un millor nivell de benestar per a tothom. Això si, el signe de porten és el d'afavorir a qui més té i allargar la distància amb els qui menys tenen.
A continuació, "la població de més de 65 anys és el col.lectiu més vulnerable ambbuna taxa de risc a la pobresa del 25,1%, seguida dels menors de 16, amb un 23,4%. Segueix " Quatre de cada 10 famílies monoparentals i sis de cada deu famílies nombroses són pobres". Per cert, ser pobre vol dir que es sobreviu amb menys de 640 euros al mes. Curiós, l'any 2009 el llindar per ser pobre era una mica més alt, es consideraven pobres a aquelles persones que cobraven 729 euros al mes. Ja se sap que això de les estadístiques serveix per tot.... però aquest és un altre tema.
Els menors de 16 anys a Catalunya segons les dades de l'IDESCAT de 2010, hi ha 1.280.699 noies i noies de fins a 16 anys, per tan, estem parlant que prop de 300.000 nois i noies estan en una situació de pobresa, i d'aquests, els que tenen entre 3 i 16 anys i que a més són pobres, són uns 239.000 infants, i que a més estan a les aules.
I si fem l'exercici d'imaginar què vol dir ser pobre: ser pobre vol dir no tenir diners, per comprar menjar, roba, llibres, pagar, pis, aigua, llum... vol dir que a casa tothom està preocupat, s'està nerviós, a vegades es beu, a vegades s'està fora de casa, a vegades s'accepten feines malpagades amb horaris incompatibles amb tenir cura dels fills. Per una nen o una nena ser pobra vol dir no tenir roba nova, vol dir que, potser, un dia arriben a casa i no poden encendre la llum (la companyia l'ha tallat), vol dir que no hi ha diners per comprar menjar, i molt menys comprar els llibres que et demana l'escola. I crec, que això que descric és el mínim...
I davant d'aquesta realitat em pregunto, és ara el moment d'aplicar "ajustaments" a les polítiques socials i educatives? Calen les retallades, precisament, en els àmbits en que incideixen en la població més jove? No seria el moment de protegir el més febles? On són els ajuts per anar a l'escola bressol? On són els mestres que fan falta per atendre infants amb dificultats a les escoles? On està la cobertura mínima que cada família necessita per tirar endavant? Està bé fer ciutadans autònoms, pero també és necessari protegir a qui ho necessita... els infants.
Els pobres els fan el sistema econòmic i els interessos de quatre poderosos amb capacitat per influir globalment en els mercats. Els governs poden gestionar les situacions de crisi en un signe o altre, afavorint la igualtat d'oportunitats o bé mantenint i perpetuant les diferències. Els governs, amb les seves polítiques, amb les decisions que prenen i amb la forma en què es gestionen els recursos disponibles deixen entreveure el color al que pertanyen, el port on volen arribar i a qui pujen a bord i a qui deixen a terra.
Les decisions de l'actual govern de la Generalitat, que poden ser mínimament encertades en el temps present, per alguns, ... no sembla que hagin de conduir-nos a un millor nivell de benestar per a tothom. Això si, el signe de porten és el d'afavorir a qui més té i allargar la distància amb els qui menys tenen.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
ELVIRA LINDO, Professores 7/9/2011
Confundir horas lectivas con horas de trabajo no es gratuito, es una manera de contribuir al lugar común de que los profesores trabajan poco. Tampoco es nuevo: siempre que se trata de estrechar los derechos laborales en la enseñanza alguien deja caer, como de manera inocente, que los docentes de la educación pública gozan de más ventajas que el resto de los trabajadores. Por más que se informe sobre los desafíos a los que se enfrenta un profesor en nuestros días, siempre habrá un buen ciudadano que llame a la radio o escriba al periódico para informar, por ejemplo, de las largas vacaciones que disfrutan los maestros. Es un clásico. A los políticos se les llena la boca con que no hay inversión más útil en nuestro país que la destinada a educación, hasta que un día se ponen a hacer números y empiezan por ahí: prescindiendo de interinos y poniendo sobre los hombros de cada trabajador dos horas más.
Explicar que ser profesor no consiste solo en dar clase debería de ser innecesario. ¿Qué consideración se les tiene a los docentes si se extiende esa idea? El profesor enseña, pero también corrige, ha de preparar sus clases, perder un tiempo precioso en absurdos requerimientos burocráticos y, en ocasiones, hacer labores de trabajador social. La educación requiere ahora más energía que nunca y no es infrecuente que el enseñante desarrolle patologías físicas o psíquicas. Su trabajo cansa, es más duro que muchos de los trabajos que nosotros realizamos. Los niños y los adolescentes son grandes devoradores de la energía adulta. Los escritores que hemos visitado colegios e institutos lo sabemos: dos horas dando una charla ante una vampírica muchachada te dejan para el arrastre.
¿Cómo pretenden los responsables del injustificable derroche autonómico que se comprenda que el sacrificio ha de comenzar por los que ya están sacrificados?
Explicar que ser profesor no consiste solo en dar clase debería de ser innecesario. ¿Qué consideración se les tiene a los docentes si se extiende esa idea? El profesor enseña, pero también corrige, ha de preparar sus clases, perder un tiempo precioso en absurdos requerimientos burocráticos y, en ocasiones, hacer labores de trabajador social. La educación requiere ahora más energía que nunca y no es infrecuente que el enseñante desarrolle patologías físicas o psíquicas. Su trabajo cansa, es más duro que muchos de los trabajos que nosotros realizamos. Los niños y los adolescentes son grandes devoradores de la energía adulta. Los escritores que hemos visitado colegios e institutos lo sabemos: dos horas dando una charla ante una vampírica muchachada te dejan para el arrastre.
¿Cómo pretenden los responsables del injustificable derroche autonómico que se comprenda que el sacrificio ha de comenzar por los que ya están sacrificados?
dissabte, 1 d’octubre del 2011
Maruja Torres, La saña. El País
Maruja Torres: La saña
Poco disfruté del corte informativo -tan insólito como ver a Isabel de Inglaterra rascándose los pies- que mostraba el actual presidente de la patronal lucubrando sobre si, tal vez, los más ricos podrían, o quizá deberían, pagar algo más. Poco porque lo que, estos días, apenas me deja resquicio para dar cabida a otras indignaciones es la miserable campaña que, desde la derecha central, se está lanzando contra la educación pública, en la carne de los maestros. Cuando pienso en el trío formado por Aguirre, Cospedal y Botella, concluyo que España debería convertirse en un osobucco; entonces recuerdo el Reino de Valencia, y me callo.
Cargarse la educación pública o, al menos, desasistirla, es una meta primordial de todas las derechas que en el mundo existen, y no solo para ahorrar. Su objetivo a largo plazo es prolongar la hegemonía de sus cachorros, educados en las más exquisitas escuelas e imbuidos de la noción, que se les transmite, de merecedores de la herencia por derecho natural. Este es también el propósito de la derecha española, a la que no hace falta calificar con un adjetivo, pues con poner española ya sabemos que deja en mantillas a todas las demás, con excepción de la chilena y la polaca. En esta cruzada que vienen librando los dirigentes del PP y su digna militancia para recuperar el país que consideran suyo, no pueden permitirse descuidar esa parcela, la escuela y sus maestros, a cuya sombra puede crecer el árbol de la sabiduría del que podrían alimentarse quienes se hallan en la base de la pirámide o solo un poco más arriba.
Lo que caracteriza a estos caballeros y a sus equivalentes con camisita y canesú, situándoles por encima del listón marcado, por ejemplo, por Margaret Thatcher, es la saña.
Saña. Que rima con campaña y con guadaña.
El País, 08/09/11
.
Poco disfruté del corte informativo -tan insólito como ver a Isabel de Inglaterra rascándose los pies- que mostraba el actual presidente de la patronal lucubrando sobre si, tal vez, los más ricos podrían, o quizá deberían, pagar algo más. Poco porque lo que, estos días, apenas me deja resquicio para dar cabida a otras indignaciones es la miserable campaña que, desde la derecha central, se está lanzando contra la educación pública, en la carne de los maestros. Cuando pienso en el trío formado por Aguirre, Cospedal y Botella, concluyo que España debería convertirse en un osobucco; entonces recuerdo el Reino de Valencia, y me callo.
Cargarse la educación pública o, al menos, desasistirla, es una meta primordial de todas las derechas que en el mundo existen, y no solo para ahorrar. Su objetivo a largo plazo es prolongar la hegemonía de sus cachorros, educados en las más exquisitas escuelas e imbuidos de la noción, que se les transmite, de merecedores de la herencia por derecho natural. Este es también el propósito de la derecha española, a la que no hace falta calificar con un adjetivo, pues con poner española ya sabemos que deja en mantillas a todas las demás, con excepción de la chilena y la polaca. En esta cruzada que vienen librando los dirigentes del PP y su digna militancia para recuperar el país que consideran suyo, no pueden permitirse descuidar esa parcela, la escuela y sus maestros, a cuya sombra puede crecer el árbol de la sabiduría del que podrían alimentarse quienes se hallan en la base de la pirámide o solo un poco más arriba.
Lo que caracteriza a estos caballeros y a sus equivalentes con camisita y canesú, situándoles por encima del listón marcado, por ejemplo, por Margaret Thatcher, es la saña.
Saña. Que rima con campaña y con guadaña.
El País, 08/09/11
.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)