MÉS ALUMNES PER CLASSE...

Més alumnes per classe

Això si, la conselleria diu que això no afecta la qualitat... Qui s'ho creu això? Les mestres d'alumnes d'educació infantil de 3 anys, segur que no... I els mestres de primer d'ESO, segur que tampoc ho creuen... La llàstima és que en educació els resultats de qualsevol canvi no s'observen fins al cap d'uns anys... mentrestant, això, posem més alumnes a les aules i continuem experimentant amb els nostres fills i filles...

Les retallades tenen un objectiu precís... l'atac al més dèbil

Ara fa temps que no escric cap entrada al bloc, però certament, estic... aclaparada, confusa i molt cabrejada davant les pràctiques polítiques retrogrades, individualistes i interesades dels nostres governants més propers...

Les darreres notícies respecte les retallades que he llegit són absolutament vergonyoses, no només pel fet en sí, sino pels col.lectius als que afecta, que són, precisament dels més indefensos i dèbils, els infants, les persones amb discapacitat i els exclosos, els marginats, els delinqüents joves...

Educació i sanitat, especialment, són la diana de les "retallades",  aparentament sota criteris d'optimització econòmica, de fer-nos creure que s'ha gastat molt i que podem passar amb menys, que no hi ha diners... Des de quan es gasta molt en educació i sanitat? Des de quan una reducció de la despesa en aquests àmbits no afecta a la qualitat del servei? Com és possible que Millet i tants d'altres continuen vivint tranquil.lament, mentre que hi ha nens que no tenen res per sopar aquí a "casa nostra"? com és possible que no es faci front al frau fiscal i que en canvi no es substitueixin els mestres que agafen la baixa? com és possible que les retallades vagin sempre en el mateix sentit i en canvi es continui protegint les grans fortunes, els estafadors amb la connivència de polítics i estaments judicials?

Si teniu la oportunitat llegiu la pagina 2 i 3 de El Periódico del dia 4 de juny, un exemple de com cal estalviar en sanitat i com ho fa cadascuna de les persones que s'ha quedat a l'atur, que li han retallat el sou o que està en un ERE, ..  http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/enfermos-crisis-1874941. Vergonyós...

Durant molts anys m'he dedicat a l'educació social, i com a educadora de primària i psicològa d'un equip especialitzat, he viscut d'aprop i seguit durant anys les trajectòries vitals de nois i noies en risc d'exclusió social... Alguns d'ells acabaven delinquint essent menors i se'ls internava en centres de justícia juvenil. Són centres de reeducació, que prenen com a model la intervenció global de la persona, és a dir, s'intenta treballar amb els joves des de tots els àmbits, personal, familiar, laboral, social, formatiu-educatiu... A Catalunya n'hi ha 7, i alguns d'ells, com Montilivi o Til.lers fa molts anys que funcionen, tenen equips de professionals consolidats que treballen intensament per aquests nois.

Doncs bé, com a col.lectiu més vulnerable també han estat l'objectiu de les retallades. Montilivi i Til.lers tanquen, el govern al.lega motius econòmics, els sindicats que es el govenr es vol vendre el patrimoni. Els dos centres es troben en enclaus força estratègics.

El cert és que des de fa temps, aquests centres no reben nous joves i que cal reallotjar uns 90 joves. Què passa doncs? que el joves delinqueixen menys, no ho crec, i menys ara. Està demostrat que la delinqüència augmenta en èpoques de crisi. No, el que passa és que delinqueixen igual o més, però "algú", no contempla la possibilitat d'internament o acolliment en centre, surt car. Es a dir, delinqueixen i continuen al carrer, possiblement amb mesures de llibertat vigilada, però què passa amb els menors que cometen delictes greus? com se'ls està tractant? Són suficients entrevistes i seguiments setmanals?

Bé, tot plegat em resulta tan inverosímil que em costa de païr, també m'espanta, està clar, perque resulta que la societat en la que visc, fins ara estava més sana, més educada i possiblement més feliç, però sé del cert, que no és així des de fa temps i que no serà així durant molt de temps... I mentrestant, pocs desperten, pocs es queixen en veu alta, no es troba la manera de fer front a aquesta situació...

http://youtu.be/sy4x0PM2qn0

Junts a l'aula. Fundació Jaume Bofill

Vídeo resum de l'acte "Junts a l'aula? És compatible la qualitat amb un model d'educació comprensiva a Catalunya?"

Ja es pot accedir vídeo resum de l'acte de presentació de l'estudi "Junts a l'aula? Present i futur del model d'educació comprensiva a Catalunya", organitzat per la Fundació Jaume Bofill el passat 26 de març de 2012 al Palau Robert de Barcelona.

En l'acte hi van participar:
Ricard Aymerich, director de l'Escola Montserrat Solà de Mataró i president de la Confederación de MRP.
Josep M. Lluró, professor a l'IES Matadepera i exdirector d'Aula Escola Europea.
Enric Roca, pedagog, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinador d'Edu21.

http://youtu.be/zPs9FPLgWew

un missatge d'esperança

Un món millor és possible, retrocedim per agafar embranzida, per arribar més lluny en millors condicions per tothom... No imagino que pugui ser d'una altra manera...

Catalunya adaptará el aumento de la ratio escolar a cada caso

Barcelona. (EP).- La consellera d'Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, ha explicado este jueves que las escuelas catalanas adaptarán el aumento de la ratio -el número de alumnos por aula- a cada caso teniendo en cuenta la situación socioeconómica del centro, las características de los alumnos y el espacio disponible en las aulas, en aplicación del Real Decreto aprobado por el Ministerio de Educación para ahorrar 3.000 millones de euros al sistema educativo español.
"No haremos una generalización pero nos negaremos a aplicar una medida allá donde veamos que pueda generar un ahorro", ha sostenido en rueda de prensa Rigau, quien ha concretado, por ejemplo, que los grupos de Infantil y Primaria -con una ratio de 25- que tengan 26 alumnos no se desdoblarán, algo que sí se hará en el caso de clases de 31 estudiantes.
La consellera ha justificado que el aumento de las ratios del 20% planteado por el Ministerio no puede ser automático y requiere aplicar criterios concretos, con lo que ha especificado que se tratará personalizadamente a los centros y en ningún caso será un incremento lineal, aunque sí ha admitido que afectará más a la Secundaria que a la Primaria.
Los profesores, una hora más de clase
Rigau ha explicado que los maestros y profesores realizarán una hora más de clase -lo que se recurrirá al Consell de Garanties Estatutàries al invadir competencias de la Generalitat-, que pasará de 24 a 25 horas lectivas para los maestros de Primaria y de 19 a 20 para los de Secundaria.
Ante la exigencia del Ministerio de no cubrir los diez primeros días de baja de los profesores, la Generalitat acatará la norma de forma que solamente la primera no sea cubierta y que las simultáneas a ésta se cubran al primer momento: "Las segundas y terceras bajas las cubriremos desde el primer día", ha dicho.
De hecho, ha asegurado que este solapamiento de bajas podría perjudicar la dinámica de los centros si no se realiza de forma correcta, por lo que ha lanzado una serie de medidas destinadas a afrontar la situación sin perder tiempo lectivo.
Una de ellas es que los profesores siempre deberán tener anexado a la programación del curso el material curricular de sus clases para que en caso de baja otro profesor pueda continuar normalmente con la materia.
La Generalitat también prevé que el aumento de las horas lectivas del profesorado y la congelación de algunas medidas libere una bolsa de horas suficientes como para cubrir internamente las bajas hasta los diez días.
500 interinos afectados 
Frente al aumento de alumnos el próximo curso, Rigau ha especificado que hubieran sido necesarios 1.475 profesores más en el sistema, pero ha puntualizado que las jubilaciones y el incremento de horas lectivas impuesto por el Gobierno -que aumenta las horas disponibles de clase- sólo implicará que unos 500 sustitutos "cambien su modalidad contractual".
Esto implicará que pasen de ser interinos a sustitutos o que pasen de realizar sustituciones de largo periodo a sustituciones de poco tiempo, ha lamentado.
La consellera ha asumido que estas medidas implican "pedir un esfuerzo superior" al profesorado, al que ha solicitado su ayuda para colaborar en la reducción del déficit presupuestario. La aplicación del Real Decreto comportará que Catalunya congele medidas aprobadas hace escasamente un mes, como las exenciones horarias de los coordinadores, la revisión de los desdoblamientos de Secundaria y la dedicación horaria de los tutores de Formación Profesional (FP) en prácticas.

http://www.lavanguardia.com/vida/20120426/54285302360/catalunya-adaptara-aumento-ratio-escolar-a-cada-caso.html

Té sentit dividir l'escola per edats?

Té sentit dividir l'escola per edats?

El debat sobre la divisió de l'escola en graus per edats és antic però fa temps que no es posa sobre la taula. Us proposem la lectura d'aquest article d'Elena Laiz sobre el tema i que ens en doneu l'opinió.
Pensa a posar el teu nom i cognoms i el nivell en què treballes, si us plau. Gràcies

--QUANTS ANYS TENS?

--I, AIXÒ… QUÈ IMPORTA?

• No, al cinema, no… (ni al teatre, ni al circ…)

Les pel·lícules de cinema no estan classificades per edats; encara que hi hagi pel·lícules infantils, juvenils i per a adults, som nosaltres qui decidim quina pel·lícula volem anar a veure (només en el cas dels més petits seran els pares o tutors qui decidirà per ells), i no hem de justificar la nostra elecció ensenyant el DNI. Però, fins i tot dins d’aquestes categories, a les sales de cinema no se separa els espectadors per edats. Us imagineu que fos així? Gairebé mai no podríem estar veient la pel·lícula amb els nostres amics…, ni els pares amb els seus fills… Ridícul, oi?

• No, a la piscina, no… (ni a la platja, ni a la pista de patinatge…)

Quan anem a la piscina ens banyem on volem i quan volem, depenent de qualsevol raó, gust o mania que se’ns acudeixi, mai tenint en compte la nostra edat ni la dels altres banyistes que hi ha a l’aigua. Us imagineu que haguéssim de declarar la nostra edat per nedar per un carril o per un altre o a una hora determinada? Ni tan sols en els cursets de natació els agrupaments són per edats, sinó per nivell de coneixement de la matèria.

• No, a l’autobús, no… (ni al tren, ni a l’avió…)

L’única cosa important per agafar un autobús o un altre és la destinació a la qual ens volem dirigir, no quants anys tenen el conductor ni els altres passatgers. Tant se val que el nostre company de seient sigui un nen, un jove o un vell. Us imagineu els horaris d’autobusos organitzats per edats? A les 8, els de 8 anys; a les 9, els de 9; a les 15, els de 15; a les 22, els de 22… I els més grans de 24?... A peu!

• No, a l’acadèmia d’anglès, no… (ni a la de música, ni en una classe de surf…) (*)

Si t’has apuntat alguna vegada a aprendre anglès sent adult, segurament hauràs viscut l’experiència de veure com la teva petita companya d’11 o 12 anys recorda el vocabulari molt millor que tu, pronuncia amb més facilitat, entén millor les audicions…, i t’hauràs solidaritzat amb les dificultats de l’altre company ja jubilat o del jovenet que es posa vermell… Tots, durant uns mesos, esteu junts al nivell X d’anglès (el curs següent potser algú repetirà o algú avançarà dos nivells…).

Us imagineu que pel fet de fer els anys el 31 de desembre us haguéssiu de matricular en un nivell més baix o en un més alt que si el vostre aniversari fos l’1 de gener?

• No, a la fàbrica, no… (ni a l’oficina, ni a l’hospital, ni al taller…)

Els llocs de treball i les responsabilitats a la feina no s’administren ni s’adjudiquen per edats, sinó per nivells de coneixement de la matèria, per implicació en la tasca i en l’equip, per les aptituds creatives, pels dots d’organització o de lideratge, per les habilitats socials o psicològiques, per la qualitat humana, etc., etc.; sense que hi tingui res a veure l’edat de la persona que exercirà l'activitat. Ni tampoc no s’estableixen els equips ni els torns atenent a la data de naixement, criteri que resultaria absolutament absurd i inadmissible, i que a cap empresari o directiu no li haurà mai passat pel cap.

Us imagineu una oficina organitzada per edats? Un taller on es fan servir unes eines o unes altres segons l’edat de l’operari? Un hospital on cada dia de la setmana s’opera els malalts d’unes edats determinades?

• No, a la vida, no… (i a la mort, tampoc)

Vivim junts, compartim l’espai i el temps, somiem, estimem, riem, ballem, plorem… junts. Tant se val quina edat tenim per anar al camp, per llegir, per cantar, per gaudir… Tant se val quants anys tenim per aprendre, per jugar, per dormir, per donar i demanar ajuda, per compadir-nos, per necessitar els altres… I no hi ha edats exemptes de patir ni de morir, per desgràcia --o per sort…

A la vida de debò estem junts petits i grans, joves i adults, vells i nadons, i tots necessitem la referència dels altres per ser nosaltres mateixos i aprendre, als 2, als 50 i als 85.

Si per compartir qualsevol faceta o activitat de la nostra vida haguéssim de ser tots de la mateixa edat, no hi hauria famílies, ni colles, ni equips, ni corals, ni grups de ball, ni…, ni… Potser existirien tan sols els exèrcits (amb els seus reemplaçaments) i… les escoles (amb els seus graus)… quina coincidència tan macabra!

Perquè…

A l’escola, sí

• A l’escola, sí…

Qui, i basant-se en què, per què i per a què han decidit que els nens i les nenes s’agrupin per edats en les escoles? Hi ha alguna raó pedagògica perquè les aules siguin homogènies en edat? Tot i que tampoc no és exactament així (encara sort…), ja que estan en el mateix grau els nascuts al gener i els nascuts al desembre del mateix any, és a dir, nens i nenes que es poden portar un any sencer de diferència.

Se suposa que néixer el mateix any garanteix tenir el mateix “nivell”?

Alguna investigació, algun estudi ha demostrat que s’aprèn més sent tots de la mateixa edat?

Tenen els alumnes més oportunitats d’avançar al seu ritme, segons la seva personalitat i les seves necessitats quan són tots de 3 anys, 9 o 12?

Estan els infants més motivats i estimulats per aprendre no tenint altres referències més avançades d’altres nens i nenes més grans?

És més interessant estar sentint i veient, durant totes les hores escolars, només el que ens aporten altres de la mateixa edat?

No és recomanable ser encoratjats pel que saben i coneixen altres nens i nenes que aporten opinions, raonaments, estratègies… més elaborades?

És més divertit jugar només amb els de la teva edat?

A qui solem imitar els humans? A qui ens volem assemblar? Com qui volem ser? Quins són els nostres models i referents? Els que són de la nostra edat o els més grans, que en saben més i tenen més experiència que nosaltres?

No és emocionant que un menut miri amb admiració un company més gran i que aquest el tingui en compte, li faci un gest afectuós i còmplice i l’ajudi en alguna tasca complexa i interessant?

És indiferent que en una excursió uns nens esperin uns altres que caminen més a poc a poc perquè són més petits?, que els portin un estoneta la motxilla?, que els aixequin per poder veure millor els animals a l'altra banda de la tanca?, que els llegeixin contes en un racó de l’aula?, que els ensenyin trucs per traçar millor les lletres i calcular més ràpid?...

És bo oblidar que, quan érem més petits, sabíem menys i teníem menys experiència? No està bé tenir-ho present veient-ho en altres companys que encara no en saben tant com nosaltres?

No s’aprèn més i millor quan hem d’explicar allò que s’ha après a altres argumentant, sintetitzant o adequant els nostres arguments, el nostre discurs a receptors de diferents nivells?

És just estar condemnat a exercir sempre el mateix rol (el de llest, bo, pocatraça, pallasso, despistat, brut, pesat, ràpid, lent…) durant deu anys d’educació infantil i primària, sense tenir opció a canviar, sense oportunitat de ser d’una altra manera, sempre amb el mateix grup de companys i només amb ells? No és més sa ser a vegades el gran i a vegades el petit amb el que això suposa d’adaptació, acceptació, humilitat i respecte per un mateix i pels altres?

I, sobretot, no és més ètic no ser constantment comparat amb els altres nens i nenes de la teva edat i jutjat pel resultat de la comparació? (som molt més proclius a fer comparacions --odioses-- entre «iguals» que entre «diferents»).

Què passa, llavors? Per què l’escola separa els nens i les nenes per edats? A quins interessos respon aquest criteri? S’ha revisat alguna vegada en la història recent de l’educació? Hi ha una sola raó pedagògica per a això? Quins avantatges educatius té aquesta distribució? Per què se’ns fa creure als docents i als pares que és així com ha de ser?

Si l’escola i la vida han d’anar alhora, si aquesta ha de ser la referència d’aquella, si volem educar i ensenyar per ser millors persones, per desenvolupar-nos personalment i col·lectivament, per al respecte i la convivència, per al saber i el coneixement, per a la VIDA amb majúscules…, no hauríem de propiciar ni justificar les escoles graduades per edats, no té cap sentit, és una distribució totalment aliena al món en què vivim i a l’essència mateixa de l'ésser humà, que mai no s’ha organitzat i agrupat atenent a l’edat.

A les escoles rurals, petites (Eskola Txikiak al País Basc) els grups-aula són heterogenis en edats (i també en molts altres aspectes, és clar). Aquesta realitat es pot valorar amb un «no hi ha cap altre remei perquè hi ha molt pocs nens a l’escola» o, al contrari, amb un «quina sort tenim de tenir nens i nenes d'edats diferents a la mateixa aula, com a la vida». La majoria de les mestres i mestres que triem treballar en aquest tipus d’escoles estem convençuts que tots els que formem la comunitat escolar som uns afortunats per això: els alumnes, les famílies i, per descomptat, nosaltres mateixos.

Creiem ens refermem cada dia en què la riquesa de la interacció entre els nostres alumnes és autèntica, vital i demostrable; creiem i defensem que aquest model d’agrupament és bo per aprendre més i millor, en tots els aspectes. Treballem amb il·lusió i professionalitat, com altres docents en les seves escoles, i defensem les nostres amb passió. Per això ens sap greu i ens fa mal sentir o llegir que es posa en dubte la qualitat de l’educació a les aules multigrau, sense cap argument pedagògic i sense possibilitat d’exposar les nostres opinions i experiències i contrastar-les amb altres de diferents.

La diversitat a l’escola és, a més d’una realitat, un valor, una oportunitat i un repte per a les mestres i mestres, que ens obre portes a la creativitat, a la il·lusió i a l’esperança de construir entre tots un món millor. Somio amb una escola en què els nens i les nenes visquin durant 9 o 10 anys, aprenent i aprenent, sense saber en quin curs són.

ESKOLA TXIKIAK BIZIRIK! (Escoles petites vives!)

Elena Laiz Sasiain. Mestra d'escola rural i formadora. Guipúscoa

EL MENJADOR ESCOLAR

MENJADOR ESCOLAR

L'auge d'aquesta alternativa al menjador escolar planteja problemes de seguretat alimentària

El Govern regularà la carmanyola dels alumnes que dinen a l'escola

La crisi ha reduït un 20% l'afluència als menjadors escolars i ha fet aflorar les carmanyoles. A petició de les famílies, el Govern estudia regular-ne l'ús per prevenir problemes de seguretat alimentària.

SÒNIA SÁNCHEZ

BARCELONA. | Actualitzada el 18/04/2012 00:00

DINAR A L'ESCOLA Els menjadors escolars han perdut un 20% d'alumnes. Cada cop més pares opten per la carmanyola per estalviar-se aquesta despesa. PERE TORDERA

L'ús creixent de la carmanyola com a alternativa al menjador escolar -per a molts pares que no poden pagar aquesta despesa però tampoc poden fer-se càrrec dels fills a l'hora de dinar- genera uns dilemes de seguretat alimentària als centres escolars que requereixen una regulació bàsica per part de l'administració. Aquesta va ser la conclusió principal de la reunió mantinguda dilluns al departament d'Ensenyament entre la directora general d'Atenció a les Famílies, Meritxell Ruiz, i els representants de les AMPA dels instituts públics, de les escoles concertades cristianes, de les concertades laiques i dels centres d'educació especial.

Tots els assistents a la reunió van coincidir en la necessitat que els centres on alguns alumnes porten carmanyola per dinar haurien de garantir-los un sistema de refrigeració que mantingui en bon estat els aliments en les hores prèvies al migdia, un microones per als que necessitin reescalfament i algun monitor que s'ocupi de la seva vigilància durant l'hora de dinar.

Responsabilitat civil

"S'han de posar unes condicions mínimes perquè si passa alguna cosa hi ha una responsabilitat civil", explica el president de la Federació d'AMPAs de Secundària (Fapaes), Pere Farriol, que és qui va demanar la trobada amb Ensenyament, preocupat per l'augment d'aquest fenomen als instituts. La conselleria va accedir a la reunió i la va fer extensiva a la resta de federacions catalanes, tot i que finalment la federació d'AMPAs de Catalunya (Fapac), que agrupa principalment centres públics de primària i també havia denunciat el problema, va excusar la seva presència.

Govern i famílies estan d'acord que la decisió d'admetre o no la carmanyola per dinar pertoca al consell escolar de cada centre. Tot i això, cap d'ells és partidari de prohibir-les, ja que sorgeixen per la necessitat econòmica de les famílies. Però per als centres on es permetin, tots coincideixen que cal fixar unes condicions bàsiques, i la Generalitat estudia ara com establir-les.

"Si hi ha alguna intoxicació, qui n'és el responsable?", assenyalava també la presidenta de la Confederació Cristiana d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya (CCAPAC), Mercè Rei. "Amb els entrepans de l'esmorzar no passa res, però si un alumne intercanvia el seu dinar amb un company perquè li agrada més el que porta l'altre, per exemple, i resulta que té ou en mal estat o que és al·lèrgic a alguna de les coses que hi porta, tenim un problema", indica Rei.

Pel president de la Federació d'Associacions de Pares d'Escoles Lliures (Fapel), José Manuel Prats, no es tracta tant de fer una normativa nova sinó d'extreure de les normes sanitàries ja existents les "condicions bàsiques" que pertoqui aplicar en aquests casos. A més, recorda que "ara cada centre ja està solucionant aquest tema en el seu dia a dia".

A més de les carmanyoles, els representants de les AMPA van constatar un altra conseqüència de la crisi econòmica: l'increment de les factures de menjador impagades. Tal com va explicar l'ARA el 14 d'abril, s'ha duplicat el nombre d'impagats al servei de menjador escolar dels centres catalans, que ha perdut també un 20% d'alumnes en aquest curs

76è aniversari de la proclamació de la República catalana

Ara ja en són 76, però el vídeo val la pena...

http://www.vilaweb.tv/homenatge-a-la-republica-catalana-en-el-75e-aniversari

Que així segueixi...

EL BUS DE LES PROFESSIONS... NO TORNARÀ A FER RUTA

El passat 31 de maig de 2011 va concloure la vint-i-unena ruta del Bus de les Professions. Aquesta ruta ha estat l'última, atès que el Departament d'Ensenyament dóna per finalitzat aquest servei.

El servei d'atenció, d'informació i orientació de l'alumnat, tutors i famílies es continuarà fent mitjançant els actuals dispositius del sistema educatiu, a través del web Orienta't, els orientadors dels instituts, els professionals de l'EAP i els serveis territorials en col·laboració amb els ens locals, diputacions i les unitats d'altres departaments de la Generalitat de Catalunya.

 

Amb aquesta nota de premsa finalitzava el curs passat  la darrera ruta del Bus de les Professions, un bus que feia ruta per tot Catalunya per tal d'informar i orientar als alumnes de 3r, 4t d'ESO en la seva trajectòria acadèmica, després de 21 anys de funcionament.

Per altra banda és ben cert que a vegades no es valora el que es té fins que es perd... és una llicó a aprendre i evitar que passi amb altres recursos.

Una altra reflexió és què fàcil desfer allò que tan ha costat de construir.

Per l'educació pública de Catalunya, cap retallada!

Les organitzacions i col·lectius integrants del Moviment Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) convoquen una mobilització unitària  “Per l’educació pública de Catalunya, cap retallada!”

Dissabte 21 d'abril, a les 18 h.: Manifestació de Plaça Urquinaona  a Plaça Sant Jaume (Barcelona)

Us demanem adhesions (individuals, del Claustre, del Consell Escolar...)  a la crida unitària "Per l'educació pública de Catalunya, cap retallada!

Retallar l’educacio pública és una opció política d’aquells que volen que els diners públics es destinin a altres objectius, d’aquells que governen pels poderosos, d’aquells que volen fer recaure els ajustos pressupostaris damunt el més vulnerables.

Convoquem a les famílies, estudiants, professionals de l’educació, i a tota la ciutadania a expressar el nostre rebuig a les retallades, concentrant-nos a Plaça Urquinaona per anar en manifestació fins Plaça Sant Jaume el pròxim dissabte 21 d’Abril a les 18:00 h.

Volem que se’ns escolti, volem fer molt soroll, per això us proposem que porteu xiulets, timbals, etc. perquè tothom s’assabenti del que s’està fent a l’educació pública.

Cal dir PROU!
Comptem amb vosaltres!:
21 d'abril, a les 18 h.: Manifestació de Plaça Urquinaona  a Plaça Sant Jaume (Barcelona)

http://muce21abril.blogspot.com.es/

Col·lectius convocants:
Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) - Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) - Associació de Mestres Rosa Sensat (AMRS) - Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Secundària (FAPAES) - Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) - Federació d’Ensenyament de CCOO (FEC-CCOO ) - Federació d'Ensenyament de CGT - Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) - FETE-UGT - Sindicat d’Estudiants (SE) - Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) - USTEC·STEs (IAC)

Mesures excepcionals per al personal docent no universitari

Demà, a l'escola del meu fill, es farà una reunió informativa als pares i a les mares per explicar-nos en què consisteixen realment aquestes mesures excepcionals que tenen pinta de ser habituals, ja que "sembla" que seràn vigents fins el 2015...

Em pregunto com afectaran aquestes mesures al dia a dia de l'alumnat del nostre país... perque més enllà de si han de treballar 28 hores al centre o 32 hores, o si els permeten 10 hores de coordinació o 4 hores, em preocupa, a més, l'estat d'ànim que es genera entre un col.lectiu tan nombrós, amb una tasca encomanada tan important socialment, qui diàriament tracta amb l'alumnat de totes les edats... Com han de sentir-se en una situació en la que a ells, com a treballadors públics, els canvien les condicions de treball, com qui mou una peça d'escacs...

Molt poc s'entèn la tasca de mestres i professors quan des de la pròpia administració és menysté la seva tasca, quan es demana un esforç tan gran, personal i professional, per solventar una crisi de la que no són ni som responsables la gran majoria...

Es que no és per tots sabut que són uns dels puntals d'una societat desenvolupada, encarada al coneixement i amb la responsabilitat cabdal d'educar els nostres infants?

Díficil mantenir una postura optimista, però ho intento... a veure què ens expliquen demà i com estan vivint aquesta situació i què ens proposen de fer... Intento no treure'm del cap en com millorar, ni que sigui una cosa insignificant, el futur que ens espera, a nosaltres, però sobretot als nostres fills.

Aquí teniu l'enllaç per llegir l'acord:

Mesures excepcionals en matèria de funció pública. DOGC del 30 març de 2012

I aquí un breu esquema amb les mesures més importants:

http://www.slideshare.net/ccoocac/mesures-retallades-canvis-normatius

La Generalitat recortará en dos años el 38% a las guarderías

La Generalitat recortará hasta el 38% su aportación a las guarderías públicas. Si el curso pasado el Departamento de Enseñanza aprobó un importe anual de 1.600 por alumno (que todavía no ha pagado a los ayuntamientos), la cifra se reduce a 1.300 euros este curso. El tijeretazo continuará el curso 2012-2013, en que la aportación bajará hasta los mil euros. Esto supondrá un recorte en guarderías del 38% en dos años y del 45% desde que CiU tomó el control de la Generalitat en 2010. Los ayuntamientos alertan de que se está poniendo en riesgo el futuro del sistema de guarderías públicas.
La sombra de un nuevo tijeretazo sobre las subvenciones a los jardines de infancia planeaba amenazadoramente desde enero, cuando la Generalitat presentó sus presupuestos. Las cuentas ya reflejaban un recorte del 20% en la partida destinada a las guarderías públicas, que descendía de los 60 millones de 2011 a los 48,6 millones actuales. Las privadas, en cambio, no se han tocado y mantienen la aportación de 8,9 millones.
Desde principio de año, la consejera de Enseñanza, Irene Rigau, ha declinado desvelar cómo se concretaba este recorte, asegurando que faltaba por conocer la subvención del Estado. Una vez revelado el recorte de unos 3.000 millones en educación del gobierno central, la posibilidad de que la cifra de 1.300 euros se modifique a la alza es casi nula.
El Departamento de Enseñanza informó la semana pasada de estos recortes a las entidades municipalistas, que se muestran cautas y aseguran que son cifras provisionales y que deben ratificarse en una reunión la semana que viene, aunque no prevén cambios en los importes.
El responsable de temas de educación de la Federación de Municipios de Cataluña, Josep Maria Freixanet, rechazó ayer los recortes en guarderías y se mostró “preocupado” por sus repercusiones. Freixanet, que también es alcalde de Olost (Osona), alerta de que este tijeretazo lo deberán suplir, en parte los ayuntamientos (muchos ahogados económicamente), pero ve inevitable una “subida importante” de las cuotas, cosa que limitará el acceso a muchas familias.
Las tijeras pasarán también sobre las escuelas de música. De momento, la Generalitat solo asegura una aportación de 230 euros por plaza este curso, un 50% menos que el anterior.

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/04/10/catalunya/1334085603_687536.html

El Govern no finançarà la creació de centres d'Educació Infantil

Publico.es Móvil - El Gobierno no financiará la creación de centros de Educación Infantil

http://m.publico.es/428361

Tenia present que el govern español era totalment de dretes, però em continua sorprenent la capacitat extraordinària de vetllar pels interessos dels qui, possiblement siguin més afins a la seva ideologia, els empresaris, encara que siguin els petits empresaris, com en aquest cas podrien ser els titulars o propietaris de les escoles bressols privades.

Una mesura com aquesta permet que la iniciativa privada es mantingui o creixi, però quines són les famílies que poden accedir a l'escola bressol privada?. En una escola pública, el finançament de cada plaça escolar és a terços, almenys fins ara... per tan el cost mensual és molt més reduït que el cost en una escola bressol privada.

La Generalitat de Catalunya ha suprimit les ajudes per les famílies en situació econòmica desafavorida, a més s'està plantejant reduir l'aportació per al manteniment de les places d'escola bressol pública fins a un 44% menys. Quin és el mapa d'escoles bressol que volen configurar en el territori un i altra govern?

S'ha deixat enrera l'equilibri territorial, la igualtat d'oportunitats, la conciliació de la vida laboral i familiar, la consideració educativa d'aquesta etapa... el proper pas és tornar al decret 1004/91, o si poden, més enrera encara, on el nombre de mestres especialistes en educació infantil era mínim, les ratios eren ben diferents i l'accés no era pas equitatiu...

Es possible que alguns trobin una justificació de la mesura en la baixa natalitat i els moviments demogràfics, és veritat, la piràmide s'estreta, però es podrien prendre altra tipus de mesures si realment es vulgués fer una política d'equitat, d'igualtat d'oportunitats, de qualitat en l'atenció en aquesta etapa primerenca tan important en el desenvolupament d'un infant. Sobta però, que a aquestes alçades no es tingui en compte la importància de l'educació en aquesta etapa...

Sortim al carrer per construir el comú, som el 99%!

Sobre els motius per sortir al carrer. Aquest escrit no és meu, un amic m'ho ha fet arribar i tan bon punt sàpiga qui és l'autor, l'anomenaré, però m'ha semblat interessant, per això l'he penjat al bloc, perque amb els nois i noies més grans també val la pena reflexionar sobre aquests aspectes.

Vam néixer a un món que s'esmicola. Vam néixer i créixer a un món, el dels nostres pares i mares i germans grans, i fins i tot el de les nostres pròpies infàncies, governat per un pacte social ben especial: a nosaltres, les classes treballadores, se'ns garantien certs nivells de seguretat socioeconòmica; a canvi, però, se'ns exigia que renunciéssim a tota pretensió de fer-nos amb el control de la producció. Era, per tant, un pacte que, d'una banda, ens protegia, però que, de l'altra, ens limitava. El capitalisme se civilitzava i, fent-ho, allunyava el fantasma de la transformació social.

En particular, aquest pacte es concretava en una equació senzilla: la seguretat en els ingressos venia donada per la seguretat en l'ocupació. Els mercats laborals oferien, sobretot a la població masculina, llocs de treball estables que garantien la continuïtat dels ingressos familiars. Les centrals sindicals, que representaven una població treballadora marcadament homogènia ubicada en centres de treball clarament identificables, vetllaven perquè això fos així i, fins i tot, perquè les condicions laborals experimentessin certs processos de millora. A més, hi havia tota una colla de mecanismes de benestar –

salut, educació, polítiques assistencials de diverses menes– que acabaven de cimentar tota una xarxa de seguretat que, sempre dins del marc d'un ordre social que no es tocava, ens permetia viure sense angoixes excessives.

Avui aquest consens ha estat trencat. De fet, s'està fet miques. I no hem estat nosaltres, precisament, els causants de la seva demolició. Les grans oligarquies econòmiques, unes oligarquies disposades fins i

tot a trair els interessos de l'empresariat que aspira a invertir en l' economia productiva, porten anys carregant contra un pacte que, per moltes raons, veuen innecessari i estimen excessivament onerós. Aquest fet, unit a canvis importants en l'estructura productiva de les nostres societats –processos d'innovació estalviadors de mà d'obra, flexibilització de les condicions de treball, formes de divisió

internacional del treball que resulten en processos d'abast global de pauperització de les classes treballadores– obliga a replantejar-nos anàlisis i objectius.

En primer lloc, la participació als mercats de treball ja no és garantia de seguretat en els ingressos: com és sabut, el nombre de persones que ratllen –i creuen– el llindar de la pobresa tot i comptar amb un lloc de treball remunerat està creixent vertiginosament. En segon lloc, aquests mateixos mercats de treball s'estan convertint en espais cada dia més excloents: els nivells de l'atur estructural i la volatilitat dels llocs de treball existents, que condueix a una gran majoria social a contínues entrades i sortides dels mercats laborals, impedeix mantenir la vella equació que equiparava participació a l' esfera del treball remunerat a seguretat socioeconòmica. Finalment, l' ofensiva oligàrquica contra l'estructura de drets socials bàsics dels règims de benestar no fa sinó incrementar la precarietat de les nostres vides i, per tant, les dificultats de controlar-les i de fer-les veritablement nostres, construint-les d'acord amb allò que som i volem ser.

El món en què vam néixer i créixer s'esmicola. I això ens planteja una gran pregunta: què ens obliga a acceptar els límits i constrenyiments del vell pacte, el del món dels nostres pares i mares, quan resulta que no som nosaltres, sinó les oligarquies, qui l'ha trencat de forma unilateral? Per què no desbordem els vells i els nous camins que tracten d'imposar-nos i en construïm de nostres? Les classes treballadores comptem amb formes noves, arrelades en lluites concretes d'homes i dones organitzades de maneres ben diverses, de controlar la producció, d'organitzar-nos lliurement per construir les nostres vides. Les nostres, no les seves. Les classes treballadores podem i volem aspirar a garantir incondicionalment el dret a l'existència, un dret a l'existència que sabem que és condició de possibilitat de la llibertat i de l'autodeterminació individual i col•lectiva. Perquè volem accedir al món del treball des de la força i el poder que dóna el viure amb l'existència garantida. Per què aspirar a menys?

Sortim al carrer per afirmar que no aspirem a menys. Sortim al carrer perquè podem i volem democratitzar la vida econòmica i social tota i, així, lluitar per re-apropiar-nos de les nostres vides. Sortim al carrer perquè les nostres vides no estan en venda. Perquè les nostres vides han de ser nostres. Sortim al carrer perquè som el 99%, perquè som la immensa majoria que vol emprendre camins productius i vitals propis i que no està disposada a permetre que quedin bloquejats per la voracitat desposseïdora d'una minoria rendista.

Sortim al carrer per una renda bàsica de ciutadania, universal i incondicional. Perquè sabem que els mercats de treball actuals, precaris i excloents, en cap cas ens garanteixen la seguretat en els ingressos. I sortim al carrer per una renda bàsica universal i incondicional perquè, ben mirat, tampoc voldríem tornar al passat. No volem que treballar sigui posar-nos necessàriament a les ordres dels altres. No volem que treballar sigui convertir-nos en instruments de tercers. Volem el poder de negociació necessari per oposar-nos a allò que els actuals mercats de treball ens ofereixen. Volem el poder de negociació necessari per construir formes de treball basades en el control col•lectiu de l'activitat que duem a terme. Volem el poder de negociació necessari per controlar la producció.

Sortim al carrer per uns serveis públics de qualitat, d'accés també universal i incondicional, que  contribueixin a fer-nos autònoms, que ens ajudin a viure al marge de xantatges. Sortim al carrer pel dret a l' habitatge. Perquè sabem que la primera funció de la propietat, també la immobiliària, ha de ser la de garantir les bases materials de les nostres vides. Sortim al carrer per una reforma fiscal que permeti distribuir de forma justa la riquesa que produïm entre tots i totes, i perquè sense recursos públics no hi ha llibertat possible. Sortim al carrer per reclamar el control públic de les institucions financeres: tampoc hi ha llibertat ni democràcia quan l'espai social i econòmic on despleguem les nostres vides es degrada a mans de l'especulació financera. El dret a l'existència exigeix la fi del rendisme.

Sortim al carrer per construir el comú. Som el 99% i ens correspon construir i gaudir un conjunt col•lectiu de recursos que siguin irreductiblement nostres. No volem viure en la despossessió, sinó en el dret a l'existència. Volem contradir la dinàmica expropiadora del món en què vivim i fer-nos amb béns comuns que facilitin la proliferació de formes de vida comunes. Volem imaginar, fer plans. Volem ser nosaltres.

Sortim al carrer i no ho fem sols. Som el 99% i, a més, comptem amb organitzacions socials i polítiques de naturaleses ben diverses que comparteixen una mateixa voluntat de construir unitat a partir de l' actual heterogeneïtat de les classes treballadores. Els treballadors i treballadores més o menys estables; els treballadors i treballadores precàries; els autònoms i autònomes; els aturats i aturades i els exclosos i excloses; aquelles persones que aspiren a emprendre projectes productius propis: tots, el 99%, sabem que ens hi juguem molt i que hi tenim molt a guanyar. Que la força que es deriva del dret a l'existència ens ha de permetre construir un món veritablement nostre, de tots i totes. I que això exigeix mesures concretes encaminades a la dispersió de la riquesa i a un repartiment equilibrat dels recursos i les oportunitats.

Vivim en un món que s'esmicola. I no volem que ens l'esmicolin. Ben mirat, volem esmicolar-lo nosaltres. Perquè tenim alternatives i aspirem a tot: volem el control de les nostres vides.

FAROS Sant Joan de Déu. Observatorio de Salud de la Infancia y la Adolescencia - ¿Tiempo para el ocio? ¡Tiempo para educar!

Una web molt interessant de l'Hospital de Sant Joan de Déu sobre infància, alimentació, educació, desenvolupament, relacions socials, internet,...

http://faroshsjd.net/item.php?idpare=99&id=2238&lang=1#.T3Ix75ELVPM.email

Quiénes somos

FAROS Sant Joan de Déu es la plataforma digital de promoción de la salud y el bienestar infantil del Hospital Sant Joan de Déu (HSJD) de Barcelona. Nos dirigimos principalmente a madres y padres que tienen interés en recibir información de calidad respecto la salud de sus hijos. Asimismo, FAROS también se dirige a otros cuidadores y profesionales, especialmente en el campo de la salud y la educación.

Nuestra misión es proporcionar información y ofrecer todo nuestro conocimiento para fomentar valores y hábitos saludables. Contamos siempre con la colaboración y revisión de los profesionales del hospital y, por lo tanto, garantizamos la máxima calidad de los contenidos que publicamos.

En concreto, los objetivos de FAROS son:

• Generar un marco de difusión del conocimiento sobre los temas de más actualidad acerca de la salud infantil y de la adolescencia.

• Ser agente principal a distintos niveles (político, social, cultural) en beneficio de la salud de la infancia y la adolescencia, mediante la elaboración de recomendaciones, propuestas y materiales de difusión adecuados a distintos públicos.

• Contribuir, con su acción de divulgación, a mejorar el bienestar de los niños, de los adolescentes y de sus familias.

• Ofrecer FAROS como una herramienta de soporte para padres y otros profesionales.

Y como parte integrante del Hospital Sant Joan de Déu, FAROS contribuye a:

• Actuar como un canal de influencia en las pautas de actuación y en el diseño de las políticas necesarias para abordar eficazmente las enfermedades, problemas y trastornos que afectan a los niños y a los adolescentes.

• Contribuir al progreso de los sistemas de atención sanitaria dirigidos a la infancia y a los jóvenes.

¿Qué encontrarás en FAROS?

En FAROS encontrarás más de 1.000 consejos de salud clasificados en cinco grupos distintos de edad y temáticas variadas, desde la alimentación hasta información sobre enfermedades o sobre el comportamiento y el aprendizaje. Además, FAROS pone a tu alcance una sección con interesantes recursos que te servirán para transmitir hábitos saludables a tus hijos de forma amena y divertida con los cuentos de la abuela, las recetas de cocina, las recomendaciones de juegos y juguetes, películas, videojuegos y muchos libros.

Comité Asesor de FAROS:

La actividad de FAROS Sant Joan de Déu se guía con el soporte de un Comité Asesor formado por miembros de alto prestigio y reconocimiento profesional de distintos ámbitos de conocimiento:

• Dr. Jaume Pérez Payarols. Director de Innovación y Gestión del Conocimiento del HSJD.
• Dr. Jaume Campistol. Jefe de Servicio de Neurología del HSJD.
• Dr. Manuel del Castillo. Director Gerente del HSJD.
• Dr. Ruben Díaz Naderi. Director Médico del HSJD.
• Dr. Santiago García Tornel. Jefe de Sección de Pediatría del HSJD.
• Dr. Xavier Krauel. Jefe de Servicio de Neonatología del HSJD.
• Dr. Josep Maria Lailla. Jefe de Servicio de Obstetricia y Ginecología del HSJD.
• Dr. Vicente Molina. Presidente de la Sociedad Catalana de Pediatría.
• Sra. Maria Dolors Navarro. Subdirectora de la Fundación Biblioteca Josep Laporte y Presidenta del Fórum Catalán de Pacientes.
• Sra. Milagros Pérez Oliva. Jefa de sección del Departamento de Salud de El País.
• Sra. Esther Planas. Subdirectora de la Fundación “la Caixa”.
• Dr. Antoni Plasencia. Director General de Salud Pública de la Generalitat de Catalunya.
• Dr. Eduard Portella. Director de Antares Consulting.
• Sr. Jorge Wagensberg. Director del Área de Ciencia y Medio Ambiente de la Fundación “la Caixa”.
• Sra. Meritxell Ruiz. Directora General de Atención a la Familia y Comunidad Educativa del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

La información que proporciona FAROS Sant Joan de Déu ha sido planteada para apoyar y complementar -no reemplazar- la relación que existe entre un paciente/visitante de este sitio web y su médico. En caso de cualquier duda ante un problema de salud, consulta con tu médico.

Última actualización: 15/12/2011

PRIMER ANIVERSARI D'HERMES I ELS VIATGERS

Avui el bloc fa un any! Als qui el llegiu regularment, als que ho feu quan podeu o els que us heu trobat per casualitat amb ell... aquest petit regal...

http://www.youtube.com/watch?v=ePmNMCS2Qwc&feature=player_embedded

BE HAPPY

NASCUTS PER APRENDRE (ADOLESCENTS)

La capacitat per aprendre no és única i exclusiva de l'adolescència, pero aquest vídeo aporta una mirada dels adolescents interessant.

Born to learn

Manifiesto en defensa de la Enseñanza Pública y los Servicios Públicos en el marco del Estado de Bienestar

Manifiesto en defensa de la Enseñanza Pública y los Servicios Públicos en el marco del Estado de Bienestar

RAMON PLANDIURA OPINA SOBRE LES AREES D'INFLUÈNCIA (preinscripció)

“En estas fechas se van publicando las normas que han  de regir los procesos de admisión de alumnos en los centros sostenidos con fondos públicos para el curso 2012-2013. Los procesos han de garantizar el derecho a la educación, el acceso en condiciones de igualdad y la libertad de elección de centro, todo ello atendiendo a una adecuada y equilibrada distribución entre centros del alumnado connecesidad específica de apoyo educativo. Nuestro sistema es escrupuloso con el respeto al derecho de elección de las familias.Cualquier familia puede escolarizar a sus hijos en el centro de su preferencia de entre todos los comprendidos en la programación general de la enseñanza, esté donde esté ubicado, cerca o lejos de su residencia, sea de titularidad pública o sea de titularidad privada con financiación pública. El conflicto solo se plantea cuando, en un determinado centro educativo, los alumnos que aspiran a matricularse en el mismo superan el número de plazas ofertadas. En este caso debe acudirse a los criterios prioritarios y complementarios legalmente establecidos y, entre los primeros, además de valorar la existencia de hermanos matriculados en el centro o de padres o tutores trabajando en el mismo, las rentas familiareso una situación de discapacidad del alumno, padres o hermanos, la Ley incluye el criterio de proximidad geográfica del domicilio o del lugar de trabajo de alguno de los padres o tutores legales. Parémonos en este último criterio, el de la proximidad geográfica, que estableció la LODE en 1985 y que han mantenido las leyes orgánicas posteriores promovidas por gobiernos de distinto signo. Lo han mantenido, pero no con el mismo entusiasmo. Ya en su momento, con ocasión del recurso de inconstitucionalidad promovido por el grupo popular del Congreso contra determinados preceptos de la LODE, se ponía en cuestión este criterio prioritario de proximidad. Los redactores del recurso entendían que era poco racional y que no encajaba bien con el derecho a elegir centro. Alegaban en el recurso que se podría dar el caso de que un alumno que prefiriera un centro en virtud de su ideario se viera desplazado por otro alumno menos interesado en el ideario, pero con domicilio más próximo. El Tribunal Constitucional entendió entonces que, por el contrario, el derecho de elección de centro de padres o tutores se reforzaba con el establecimiento de unos criterios objetivos que impedían que, en caso de insuficiencia de plazas, dicho derecho fuera sustituido por una selección arbitraria de alumnos por parte de los centros.

El criterio prioritario de proximidad geográfica en los procesos de admisión de alumnos no parece tener hoy contestaciones frontales. Es un criterio comúnmente aceptado en los ordenamientos jurídicos de nuestro entorno y parece haberse asentado también en el nuestro. Es un criterio razonable e integrador, favorecedor de la cohesión social y territorial, que tiene además los beneficios económicos y ecológicos de las cercanías geográficas. No parece, pues, un criterio para echar a la papelera. Pero quienes comparten la línea argumental del recurso del grupo popular ante el Tribunal Constitucional han explorado otras vías para minimizar sus efectos. Dos de estas vías son la configuración de unas áreas de influencia más amplias y una adscripción de centros también más abierta. Unas áreas de influencia más extensas permiten igualar la puntuación por proximidad geográfica de próximos y de no tan próximos y, por tanto, que el criterio acabe careciendo de valor. En el fondo subyace la filosofía de los redactores del recurso, ensanchar el derecho de elección de las familias a base de ensanchar las áreas de influencia, pero también, como prevenía el Tribunal Constitucional, posibilitar más una selección arbitraria de los alumnos por parte de los centros. Algunos argumentos, aparentemente plausibles, se basan en la defensa de los más desfavorecidos, en la existencia de guetos urbanísticos que abocan a guetos escolares, y en la conveniencia de diseñar áreas territoriales más amplias que posibiliten movilidades entre zonas, como si estos movimientos produjeran por ellos mismos un repartimiento más equilibrado de alumnos y no, al contrario, vaciamientos de alumnado que agudicen desequilibrios. Una segunda vía viene de la mano de las adscripciones entre centros que imparten etapas diferentes, fórmula on la que se asegura que los alumnos procedentes de un centro adscrito a otro tengan prioridad de matrícula por delante de cualquier criterio de admisión. Esta fórmula, imprescindible para garantizar continuidad educativa en los centros públicos atendida la separación radical entre CEIP e IES, es también la que emplean los centros privados sostenidos con fondos públicos cuando no imparten todas las etapas en un mismo centro. La Ley de Educación de Catalunya, además, abre y ensancha puertas en materia de adscripción de centros, como es prever la adscripción entre centros públicos y centros privados, con las dinámicas de captación de alumnado que ello puede generar, o la posibilidad de adscribir centros situados en zonas educativas distintas, con la consiguiente postergación de proximidades. Habrá que ver.

Ramon Plandiura. Abogado”

Educació i nutrició

"Els infants haurien d'aprendre nutrició a l'escola"

Aquest article ens explica com una bona educació en salut per aprendre a menjar equilibradament i famílies que menjin adequadament per tal que els infants "imitin" aquest models, són dos pilars claus en la prevenció de la obesitat infantil.

http://www.uoc.edu/portal/catala/sala-de-premsa/actualitat/noticies/2012/noticia_045/noticia_045.html#res_list

MENYS PRESSUPOST PER A LA INVESTIGACIÓ I LA CIÈNCIA

http://politica.elpais.com/politica/2012/03/16/nimileurista/1331928991_111565.html

Finlàndia, el far del nord

Finlàndia, el far del nord

Educació Emocional a l'escola

Vaig descobrir l'educació emocional, en primera persona, quan vaig portar a l'escola bressol al meu fill. És un dels aspectes que més he d'agrair a l'equip d'educadores experimentades que durant 3 anys van veure, van estar, van cuidar i van educar el meu fill. Alhora ens van fer participar a nosaltres com a pares, d'aquesta educació emocional, vaig poder viure i veure l'alicaicó pràctica, els beneficis i les avantatges, i quant podíem aprendre tots plegats de les emocions.

També va ser un aspecte que vaig trobar a faltar quan el meu fill va començar a P3 a l'escola. Per aquest motiu celebro que es faci públic un article com aquest en el que reivindica que l'educació emocional estigui present a l'escola.

http://www.lavanguardia.mobi/vida/20120307/54265188814/nueva-asignatura-emociones.html